Feia temps, a muntó de temps,
que no emprava les meues dents
ni tastava un gotet de vi
ni un raig d’oli del meu setrill.
L’enterramorts, apercebut,
se’m menjava amb els ulls, golut:
m’arribava l’hora final…
I llavors em vaig encegar.

Sense pensar-ho poc ni molt,
vaig enviar a l’altre món,
amb un colp sec del meu garrot,
un noctàmbul folrat en or.
El jutge em va posar, golut,
la sarpa de la llei damunt
i em tancà a la presó per a
convertir-me en un home honrat.

El que més hauria agradat
a la major part dels mortals
és, i estic ben segur d’això,
que m’hagueren penjat pel coll
en un fanal, de hui a demà.
I ja es veien, afortunats,
compartint cadascú un trosset
de la corda com amulet.

Al cap de no sé quant de temps,
vaig eixir de nou al carrer,
i, com soc un sentimental,
vaig tornar al meu vell raval.
Ben arrimat a les parets,
el cap cot i poruc demés,
m’esperava vore els veïns
apartant-se del meu camí.