Un que va acabar malament


Un que va acabar malament

Feia temps, a muntó de temps,
que no emprava les meues dents
ni tastava un gotet de vi
ni un raig d’oli del meu setrill.
L’enterramorts, apercebut,
se’m menjava amb els ulls, golut:
m’arribava l’hora final…
I llavors em vaig encegar.

Sense pensar-ho poc ni molt,
vaig enviar a l’altre món,
amb un colp sec del meu garrot,
un noctàmbul folrat en or.
El jutge em va posar, golut,
la sarpa de la llei damunt
i em tancà a la presó per a
convertir-me en un home honrat.

El que més hauria agradat
a la major part dels mortals
és, i estic ben segur d’això,
que m’hagueren penjat pel coll
en un fanal, de hui a demà.
I ja es veien, afortunats,
compartint cadascú un trosset
de la corda com amulet.

Al cap de no sé quan de temps,
vaig eixir de nou al carrer,
i, com soc un sentimental,
vaig tornar al meu vell raval.
Ben arrimat a les parets,
el cap cot i poruc demés,
m’esperava vore els veïns
apartant-se del meu camí.

En això, un d’ells em va dir:
«Quant de gust, vore’t per ací!»
En això, un altre em preguntà:
«De salut, soci, com estàs?»
Llavors, veient que queda gent
compassiva a la faç del món,
cul a terra, al carrer polsós,
vaig plorar ple d’agraïment.

Joaquim Mir, Sol i ombra

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.