Penèlope


1
Tu, l’esposa model, l’esperit de la llar,
que no dus esgarrons al vestit conjugal,
Penèlope, tu, la intractable,
anant plàcidament del braç del teu espòs,
no acaricies mai, preservant el decor,
un dolç pensament reprovable,
un dolç pensament reprovable?
2
Darrere dels estors, al teu racó folgat,
esperant de retorn l’Ulisses de raval,
atenta al quefer de les teles,
els vespres d’enyorança, amb el cor afligit,
no t’has vist contemplant el cel d’un altre llit,
poblat d’ignorades estreles,
poblat d’ignorades estreles?

3
No t’has volgut deixar captivar pel donyet
juganer, quan ell passa i ens duu pels cabells,
que ens parla d’empreses audaces,

que escampa margarides a la vora del solc,
la poma prohibida a les branques de l’hort
i desordre a les vostres randes,
i desordre a les vostres randes?
4
No has tingut el desig de tornar-te a trobar
el dimoni-angelet, que, el seu arc a la mà,
et llança la fletxa maligna,
que retorna l’alé a l’estàtua de pedra,
li mou el pedestal, sa virtut la sacseja,
li arranca la fulla de vinya,
li arranca la fulla de vinya?
5
No tingues por de ser castigada; en això
no hi ha motius bastants per a assotar un cor
audaç que desplega les veles!
És el pecat venial, dissimulat pel Cel,
la cara que no es veu de la lluna de mel,
la creu de Penèlope, el delme,
la creu de Penèlope, el delme.

(Il·lustració de Núria Tomàs Mayolas)

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.