Parany a la mort


1
Amb el cap emblanquit de neu
que em va cobrint pertot arreu,
a simple vista hom pensarà
que tinc el cul pelat.
Doncs bé, senyores i senyors,
no és més que una falsa impressió,
és una broma de no res,
comèdia, fingiment,
per a intentar tallar en sec
el curs del temps que va corrents,
per a fer vore a eixe truà
que ja no pot fer-me més mal.
Però davall del pèl postís
tinc el toisó ben ennegrit.
Encara no és moment, bon Déu!,
de dir adeu.

2
Si tinc un aire poc despert,
més insegur sobre els meus peus,
i si camine cautelós
com un vell senador,
no aneu a dir: «està baldat»,
no aneu a dir: «està acabat».
És una broma de no res,
comèdia, fingiment.

Es tracta d’adormir el temps,
calculador impenitent,
de rompre, de desbaratar
el seu engranatge fatal.
De fet, darrere del teló,
com als vint anys, vaig donant bots.
Encara no és moment, bon Déu!,
de dir adeu.

3
I si el meu cor batega menys
apassionat que antigament,
quan perseguisc sense vivor
les belles dels contorns,
no vos penseu que estic cansat
de les besades i afalacs,
és una broma de no res,
comèdia, fingiment.
Per a fer creure al temps que el temps
del festeig ha dit: «no va més»,
que faig el mutis conformat,
que cesse les hostilitats.
Però jo estic, gallard, ardit,
sempre en actiu, desvergonyit.
Encara no és moment, bon Déu!,
de dir adeu.

Basquiat, El jove i la mort

4
I si sentiu tocar a morts,
si al cementeri li han fet lloc
al cos d’algun pobre finat
semblant al meu retrat,
no ploreu, no vos entristiu,
suposant que he plantat els vius,
és un epíleg figurat,
una altra eixida en fals.
I, colp d’efecte, quan el temps
alçarà el camp, molt satisfet,
donant el drama per finit,
jo, ben jovial i ben feliç,
m’exhumaré del clot solet
agraint els aplaudiments.
Encara no és moment, bon Déu!,
de dir adeu.