1
Amb el cap emblanquit de neu
que em va cobrint pertot arreu,
a simple vista hom pensarà
que tinc el cul pelat.
Doncs bé, senyores i senyors,
no és més que una falsa impressió,
és una broma de no res,
comèdia, fingiment,
per a intentar tallar en sec
el curs del temps que va corrents,
per a fer vore a eixe truà
que ja no pot fer-me més mal.
Però davall del pèl postís
tinc el toisó ben ennegrit.
Encara no és moment, bon Déu!,
de dir adeu.

2
Si tinc un aire poc despert,
més insegur sobre els meus peus,
i si camine cautelós
com un vell senador,
no aneu dient: «està baldat»,
no aneu dient: «està acabat».
És una broma de no res,
comèdia, fingiment.

Es tracta d’adormir el temps,
calculador impenitent,
de rompre, de desbaratar
el seu engranatge fatal.
De fet, darrere del teló,
com als vint anys, vaig pegant bots.
Encara no és moment, bon Déu!,
de dir adeu.

3
I si el meu cor batega menys
apassionat que antigament,
quan perseguisc sense vivor
les belles dels contorns,
no vos penseu que estic cansat
de les besades i afalacs,
és una broma de no res,
comèdia, fingiment.
Per a fer creure al temps que el temps
del festeig ha dit: «no va més»,
que faig el mutis conformat,
que cesse les hostilitats.
Però jo estic, gallard, ardit,
sempre en actiu, desvergonyit.
Encara no és moment, bon Déu!,
de dir adeu.