Llepa-cornuts


Llepa-cornuts

Com ell festejava els marits
amb molts afalacs, pel desig
de seduir les seues dones,
com duia les banyes al cul,
li dien el llepa-cornuts.
Sentiu tots les seues històries.

Si el marit tenia un vaixell,
li parlava del barbiquell,
de carenar, de prendre terra,
de brig, de steamer i de yacht,
ell que patia el mal de mar
en travessar pels ponts del Sena.

Si l’home era un poc mixorrer
ell, que maleïa els mossens,
omplia el cel de «credos» i «aves»,
combregava a so de tabals,
inclús prenent, Déu meu!, el pa
beneit de la boca d’un altre.

Si l’home era cap de quarter,
què lleig!, el farsant al clauer
duia un ninot de policia,
Ell, que cridava més que tots:
«Mort a la bòfia!» a ple pulmó,
inclús malalt de tos ferina.

Si l’home era un ferm militant,
es treia el carnet a l’instant,
dispost a canviar de camisa;
i a allò que era ahir tan dolent,
avui, clar i ras, deia amén,
segons el mec de cada dia.

Si l’home era un brau militar,
llavors entonava, quadrat,
els aires marcials amb delera,
ell, el pacifista acabat,
que armava els estels amb el draps
esquarterats de la bandera.

En fi, que eixe pobre encantat
el llepa-cornuts esforçat,
es va equivocar d’estratègia:
en festejar tant els marits,
no pogué assolir l’objectiu
de vore la natja promesa.

I tots els senyors, satisfets
amb eixe cretí complaent,
pertot arreu el passejaven,
sense donar-li cap opció
per a trobar-se, quin bon moc!,
a soles ell amb ses companyes.

Llavors nosaltres: els companys,
cosins, veïns…, aprofitant
que aquells borinots defugien
el deure sagrat del marit,
ens dúiem les dones al llit,
on es deixaven fer felices.

I mentre aquell llepa-cornuts,
queia, amb les banyes al cul,
davant d’una possible víctima,
ens gitàvem, per descomptat
-i així salvàvem la moral-,
amb la seua dona legítima.

Armand Cardona, il·lustració per al
llibre «Rol de cornudos», de C.J. Cela