La visita (de Maxime Le Forestier)
Era un dia d’estiu, un d’aquells com n’hi ha molts,
entre mar i muntanya a principis d’agost,
en el cel encara una estrela;
el desig de saber com estava la mar
per l’antic Languedoc em portava a l’atzar
fins que vaig arribar a Seta.
Espentat pel tumult o a l’arbitri dels vents,
vaig creuar la ciutat sense pressa, pendent
de no perdre el rumb i aleshores,
gairebé sense temps de deixar els ‘faubourgs’,
la darrera lliçó de la vida, el resum:
el cementeri, on tu reposes.
El seré anonimat que es respira als vials
no desdiu del que es veu entre els morts de raval,
sense finor ni extravagàncies.
Per molt que hages viscut lliure com un ocell,
ací et veus ubicat dins d’un alineament,
tret de comptades discrepàncies.
No podrà rebrotar el teu pi para-sol
de tant com els amics han xafat aquell tros
i jo no crec que s’engrandisca.
Així, doncs, seguiran socarrant-se al zenit
els rams arrenglerats damunt del teu granit,
provant que no són de mentida.
D’un eixam de turistes covant-se al ressol,
jo vaig veure venir caminant una flor
amb la gràcia d’una dansaire;
els seus pits setinats mig coberts per un vel,
i l’ombra de ta creu no es va moure ni un pèl.
Jo me pregunte: en què pensaves?
Fortuné Car, Paysage maritime
En què estaves pensant, quin ardit has triat
dels que els savis al llarg de tant d’temps han trobat,
que fa la mort menys carregosa?
Tant si hi ha com si no, vida a la fi de tot,
no és bonic, en morir, raure dur com un tronc
davant d’una xica plorosa.
Ranejava als vint anys i aquell rostre tan bell…,
a més, deixar-la anar fora molt descortés;
com vas poder desenganyar-la?
Un amic en comú me la va presentar,
poc després, somrient i agarrats de la mà,
ja ens veus anant cap a la platja.
Les onades trencant, els renecs, els sospirs,
les sardanes d’un disc a tot drap, el brogit
de tantes veus desconcertades
i el soroll dels xiquets esbargint-se en la mar,
els xiulits del guardià a una barca vogant
vers l’horitzó, són les vacances.