Balada d’aquells que han nascut en cert lloc
1
És cert, fan molt de goig les viles apartades,
aldees, llogarets, vilatges i poblats,
amb els seus baluards, les esglésies, les platges…
L’únic motiu d’enuig és que estan habitats.
I és que estan habitats per persones que guaiten
els altres amb menyspreu des del seu castellot,
raça de patrioters, devots de les medalles,
els imbècils feliços que han nascut en cert lloc.
2
Mal hi hagen els fills de la seua mare pàtria,
empalats en broqueta dalt del seu campanar,
que et porten al castell, al museu, la muntanya,
fins a fer-te avorrir el seu país natal.
Autòctons de París o de Roma o de Seta,
o de la quinta forca o bé de Nova York,
inclús els de Montcuq, com s’engallen, punyeta!,
els imbècils feliços que han nascut en cert lloc.
3
El fang on els seus porcs —tan delicats, si et fixes—
van a ficar el morro, no hi ha un altre tan fi.
I l’aire, que és tan bo per a secar les figues
o per a fer bambolles, és un bufit diví.
I a poquet a poquet, ja els veus imaginant-se
que qualsevol minúcia seua és un tresor,
que el fem dels seus cavalls deixa admirats els altres,
els imbècils feliços que han nascut en cert lloc.
4
No és mai un lloc comú el lloc de sa naixença
i es dolen de tot cor dels pobres forasters,
dels pobres desgraciats privats de la presència,
la presència d’esp’rit per a nàixer on ells.
Quan trenca el benestar el crit del sentinel·la
en contra d’eixos bàrbars més roïns que el tro,
ells ixen del forat per a anar a la guerra,
els imbècils feliços que han nascut en cert lloc.
5
Déu meu, fora tan bo viure la nostra vida
sense topar-nos mai el llinatge molest,
el llinatge importú que arreu es multiplica,
l’estirp de soca-rel, la raça del terrer.
Que bo seria viure en pau i indiferència
si no hagueres creat del no-res tants badocs,
prova notòria de la teua inexistència,
els imbècils feliços que han nascut en cert lloc.
Els imbècils feliços que han nascut en cert lloc.
Hallstatt (Àustria) va ser declarat
«el poble més bonic del món» en 1997