El vell Lleó
1
Ara deu fer
quinze anys o més,
amic Lleó,
que ens vas deixar
orfes del cant
d’acordió,
que vas partir
a vore si
la polca, el vals,
sonaven bé
al regne del
déu Jehovà.
Quinze anys, xicon,
que, l’eina al llom,
vas dir: «Anem
a dins d’un pi,
sense llatins
i sense honors.
Però els amics,
seguint el pi,
emocionats,
fent-se els valents,
‘navent rient
per no plorar.
Als nostres cors,
mestre del toc
d’acordió,
ja veuràs que
fa molt menys fred,
que al Panteó.
A eixos Pierrots
se’ls desfà el cor,
amic Lleó,
només sentir
el bell ganyit
d’acordió.
4
Quin temps teniu
en cals gentils
del més enllà?,
els ministrers
ja hauran, potser,
trobat el «la»?
El vi, ¿no té
n’eixos cellers
un gust millor,
vist que el raïm
ix de les vi-
nyes del Senyor?
De tant en tant,
si una d’antany
et torna un bes,
segur que no
te’n doldràs molt
pel teu decés.
Si Déu té el cor
sensible al toc
d’acordió,
al firmament
viuràs content,
amic Lleó.
a dur el ball
al vell casal
dels focs follets.»
Santa Cecí-
lia, als de l’asil,
perdona’ns per
no haver tingut
un poc de gust
per l’instrument.
2
Error funest:
els ministrers
d’acordió,
no els porten mai
a descansar
al Panteó.
Et va portar
dret al fossar
l’enterrador,
3
Des que en el cel
llunes i estels
mires de prop,
si n’ha passat,
cap a la mar,
d’aigua pels ponts!
Als bons xicons
d’aquell racó
tan estimats,
se’ls endugué
un colp de vent
com als pardals.
Però cap d’ells
no ha abjurat dels
bells temps d’antany.
Al seu jardí
el nomobli-
des creix ufà.
Il·lustració de Núria Tomàs Mayolas