El bulevard del temps que passa
Acabats d’eixir del bressol,
vàrem anar a fer un volt
pel bulevard del temps que passa,
enarborant nostre estandard
contra els antics i acomodats
amb les idees a la baixa.
Encara se’ns va vore ahir,
quan avançàvem decidits
alçant notable rebombori,
vam fer fogueres al carrer,
vam espantar el gros burgés,
arreu sembràrem el desori.
En arribar als seus reals,
encoratjats, els vam llançar
a muntó pedres, quina festa!
Ho vam deixar tot abatut,
rompent els credos, els tabús,
llançant els déus per la finestra.
Quan sonà el crit de l’alto el foc,
l’un era calb, l’altre culgròs
i l’altre no guipava massa.
Ben aviat, vam assumir
que l’estiuet de Sant Martí
no queda massa lluny de Pasqua.
Llavors tranquils, ben assenyats,
tornàrem alentint el pas,
perquè una tropa de novicis,
cridant consignes contra els vells,
ens esperava al creuament
per a enviar-nos a l’hospici.
Tots els decrèpits, carcamals,
pobres despulles del passat,
movent el cos de mala gana,
encara se’ls va vore ahir
tabalejant fers i atrevits
pel bulevard del temps que passa.
Decidits a fer un món nou,
a refer el vuitanta-nou,
a prendre places i bastilles,
vam abraçar, guerrers goluts,
les dones ermes dels panxuts,
vam fecundar les seues filles.
Juan Genovés, Il·lustració per a EL MUNDO