El testament


1
Em posaré trist com un salze
quan aquell Déu que em perseguix
amb la mà al muscle em diga: «Hale!,
ves a mirar a dalt si estic.”
Llavors del cel, la terra, els homes
prendré comiat: «amics, salut!»
Encara està d’en peus el roure
o el pi de la meua taüt? (bis)
2
Si cal anar al cementeri,
agarraré el camí més llarg,
fidel al meu propi criteri,
jo deixaré el món reculant…
L’enterramorts pot acusar-me
de ser un cínic o un dement;
a l’altra vida vull anar-me’n
per un camí llarg i plaent.
3
Abans d’anar a dir bobades
a les perdudes de l’infern,
jo vull encara enamorar-me,
donar un tomb pel tercer cel…
Dir altra volta: «Vida meua…»,
una altra volta perdre el nord,
en desfullar una assutzena,
la margarida per als morts.

4
Déu vullga que la meua vídua
en enterrar el seu marit,
esclate en plors i, trista, diga:
«quant t’estimava, malparit!»
I, si vol fer segones núpcies,
que es busque algun bajoc com jo,
que duga les meues pantufles,
les meues botes i el capot.
5
Pot estimar la meua dona
i pot fumar-se el meu tabac,
però que mai, me cague en l’olla!,
que mai es fique amb els meus gats…
Encara que m’enduc la palma
per no ser un home roín,
si pega als gats, el meu fantasma
no el deixarà viure tranquil.
6
Ací jau una fulla morta,
ací vos deixe el darrer mot…
Ja han clavat a la meua porta
l’avís: «Tancat per defunció».
Me’n vaig d’ací sense rancúnia,
ja no em faran més mal les dents:
estic a la fossa comuna
la fossa comuna del temps.

Pàgina de l’edició de 1497 dels “Testaments”
de F Villon, Paris, Jehan Tréperel ed.

El testament, per R.G.T.