La rosa, la botella i l’encaix de mans


La rosa, la botella i l’encaix de mans

1
Una rosa havia caigut
del pomell que un heroi a punt
de palmar duia al Monument
als Morts. I com tots van alçar
els ulls cap al penó, la vaig
collir sense remordiments.

I vaig seguir camí, amb l’ànim de trobar
a l’aventura, algun cosset per florejar.
Perquè és de depravats, no hi ha un pecat més lleig
que guardar-se un capoll de flor per a un
mateix.

La primera, en vore el present,
em girà el cap amb molt desdeny,
i la segona, fent un crit,
va eixir corrents, ben lluny de mi.
Si la tercera em va donar
un colp d’ombrel·la en tot el nas,
la darrera va ser pitjor,
va cridar un guàrdia, …hi ha món!

Perquè, hui en dia, està mal vist,
Déu meu!, que vullgues florejar
un cos gentil sense motiu.
Com hem caigut tan baix, tan baix?

I el pobre capollet menut
lluïa en la pitrera d’un
gendarme brut i malcarat,
que repugnant!

2
Una botella es va esgolar
de la sotana d’un abat
eixint de missa massa pet.
Una botella de bon vi,
anyós, diví, que vaig collir,
beneit!, sense remordiments.

I vaig seguir camí buscant, ple d’il·lusió,
per a buidar-la, un bon ganyot sec i golós.
Perquè és de depravats, no hi ha un pecat més lleig
que guardar-se un reserva bo per a un mateix.

El primer no volgué ni un glop
i em va mirar de refiló,

el segon em va dir que anés
a dormir la mona al paller.
Si el tercer, ai!, me’l va llançar,
sense pensar-s’ho, contra el nas,
el darrer va ser molt pitjor,
va cridar un guàrdia, …hi ha món!

Perquè, hui en dia, està mal vist
que un home vullga brindar amb
desconeguts sense motiu.
Com hem caigut tan baix, tan baix?

I la botella de bon vi,
d’aquell reserva fi, diví,
els guàrdies se la van mamar,
és indignant!

3
Un malaurat encaix de mans
jeia a la vorera, oblidat
per dos amics (ves a saber,
per quin motiu varen renyir!),
i jo llavors el vaig collir
beneit!, sense remordiments.

I vaig seguir camí amb la bona intenció
de repartir aquell símbol d’estimació,
perquè és de depravats, no hi ha un pecat més lleig
que guardar-se un encaix de mans per a un mateix.

El primer em va dir: «Bergant!,
això m’embrutaria els guants.»
El segon, amb aire piadós,
m’obsequià amb un bitllet dubtós.
Si el tercer va ser tan roín
que a la mà estesa em va escopir,
el darrer va ser molt pitjor,
va cridar un guàrdia, …hi ha món!

Perquè, hui en dia, està mal vist
que un qualsevol puga donar
la mà a un estrany sense motiu.
Com hem caigut tan baix, tan baix?

I aquell pobret encaix de mà,
víctima d’un món inhumà,
acabà el seu periple honrós
a la presó!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.