El cornut
Com ella no aprecia massa la soledat,
mentre jo estic pescant, flemàtic i ennoblit,
la meua dona abusa del costum peculiar
de fer-li al menys pintat els honors del meu llit. (bis)
Doncs, sí, soc un cornut, porte la meua testa
ben carregada d’ençà la lluna de mel,
car la meua costella no em convida a la festa
quan va a fer passejades fins al setè cel. (bis)
Arriscant el meu cor, a cada dos per tres,
la pèrfida conculca el pacte conjugal.
Vore’m tot ple de banyes, que ja no sé què fer,
no sembla preocupar-li massa, no, que va! (bis)
Hi ha tants galants que venen a beure en el meu got…,
jo soc la providència dels aprofitats,
que em cullen a traïció la més preuada flor,
la tendra primavera que duia al cabàs. (bis)
Quan torne tot cansat de la pesca a la línia,
els sorprenc despullats en plena bacanal.
I si els dius de tapar-se amb la fulla de vinya,
refusaran, tossuts, eixa formalitat. (bis)
Què els costaria, almenys, fer-me un poquet de festa
per tal com m’han deixat el llit nupcial, tot brut?
Que em pregunten de grat si m’ha anat bé la pesca,
que mostren interés per la meua salut. (bis)
Què els costaria un poc de respecte i estima
pel bonàs de marit tantes voltes traït?
Al cornut, normalment, se li fa cas, se’l mima,
se’l tracta com un més de casa entre els amics. (bis)
A l’hora de sopar, els meus rivals golafres
es miren amb desfici les meues racions!
Si no estic prou atent, se’m menjaran les viandes.
Cornut, tant com voldran, però no amfitrió. (bis)
Compartir la muller, ¿això vol dir que em toca
partir-me amb ells la menja i el beure, endemés?
Em veig quasi obligat a dur-los a la porta,
i gràcies si no em prenen el sarró amb el peix. (bis)
I més gràcies encara si eixe estol de mamons
alcen el vol sense burlar-se més de mi
mussitant «Que cornut és el cap d’estació…!»
Perquè el cap d’estació és el meu millor amic. (bis)
Sàtira francesa sobre els cornuts, 1815