Sobre «El pont Mirabeau o Els rebots» (Les ricochets)

Els «ricochets» són els salts que donen les «pedres planes» en ser llançades contra la superfície de l’aigua, si sabem fer-ho amb habilitat. Com que «Els rebots» no acaba de captar tot el sentit de l’expressió original, he preferit titular-la «El pont Mirabeau o Els rebots», perquè el pont és escenari i referència principal de la cançó, que ens parla de l’arribada de Brassens a París.

Ho va fer amb pocs anys («dèsset», diu ell) i ple d’expectatives respecte al que significava la capital per a un jove despert i a les aventures amoroses que li’n podia oferir. També menciona veladament el seu èxit i tot el que ell mateix significaria en el món de la cançó: «la pols que va alçar eixa romeria» (el viatge de Seta a París), inimaginable en aquells moments.

L’escenari principal de la cançó el configuren els ponts del Sena i els seus voltants, especialment el tram de riu comprés entre el pont d’Iéna i el de Saint Michel. I eixe escenari els enamorats el convertissen en el mapa de la «Terra Tendra» («la carte du Tendre»). Es tracta d’una extrapolació magnífica i sorprenent, que demostra l’habilitat que té Brassens per a conjugar l’experiència personal amb els grans mites de l’imaginari universal. La «carte du Tendre» és la representació d’un territori inventat on es descriuen al·legòricament les diverses fases de l’enamorament. És obra del grup literari anomenat «les Precioses» (segle XVII) i està inspirat, concretament, en la novel·la de Madeleine de Scudéry: «Clélie, histoire romaine» (1654).

Però la referència literària principal de la cançó és la de n’Apollinaire, un dels poetes preferits de Brassens, i per això la pressa en anar a saludar-lo al pont que va cantar en un dels seus poemes, «Le pont Mirabeau». De fet, podríem dir que Brassens, a la seua cançó, glossa eixe poema, que comença així:

Sous le pont Mirabeau coule la Seine
Et nos amours
Faut–il qu’il m’en souvienne
La joie venait toujours après la peine

Prèviament s’ha referit també a un personatge literari, el Rastignac de la sèrie de novel·les «La comèdia humana» de Balzac. Es tracta d’un jove arribista vingut de províncies a la capital, per la que se sent fascinat, i que, al crit d’«A nous deux Paris!», ordeix una sèrie de trames per a aconseguir els seus propòsits. Brassens l’utilitza com a model negatiu: ell no va anar a París disposat a «menjar-se» la ciutat, per tant no li farà la competència a l’altre.

I l’última referència, més històrica que literària, és la de «zouzou». Es tracta de l’estàtua d’un soldat zuau («zouzou») que rememora la participació de les tropes nord-africanes en la batalla d’Alma, a la gerra de Crimea de mitjans del segle XIX. Està situada a la part baixa del pont d’Alma i Brassens l’utilitza tan sols com a motiu anecdòtic relacionat amb el riu.

Una de les dificultats per a la traducció d’esta cançó és precisament l’abundància de noms propis, principalment, els dels ponts. Brassens en menciona cinc: el pont Mirabeau, el d’Iéna, el d’Alexandre, el d’Alma i el viaducte d’Auteuil. A la traducció, com era molt difícil encabir-los tots, mencione únicament el pont Mirabeau i, després, faig una referència àmplia que inclouria la resta de l’escenari: «els volts del Sena, entre els ponts, a dreta i esquerra». D’altra banda, la resta dels ponts no tenen, menys per als parisencs, tanta rellevància.

Potser no està de més comentar també una broma que ressona amagada a la penúltima estrofa, quan el protagonista, desesperat, renuncia a llançar-se des del pont perquè «l’aigua del riu baixava imbevible». ¿Una crítica a la contaminació de les aigües?, pensaríem hui, que estem tan concienciats. Però no. Per a comprendre què pot significar eixa al·lusió, hem d’anar a una altra cançó (que trobareu a la secció EN CASTELLANO d’este mateix web): El vino. Al final de la cançó (que és un elogi del degustadors d’eixa beguda), el protagonista diu: «Y si baja, ¡al fin!, repleto de vino el Sena, por miles irán las gentes a ahogar sus penas». Com explique allà mateix, Brassens fa referència a un fet llegendari. Segons sembla, Saint Marcel (nové bisbe de París, allà pel segle V), va fer el miracle de convertir l’aigua del Sena en vi, cosa que va acabar de decidir als parisencs pel catolicisme*. Per tant, és molt possible que Brassens, a qui li agrada tant jugar amb estes coses, ens estiguera dient que l’enamorat desenganyat de la cançó no es va llançar al riu perquè portava aigua i no vi, com ell voldria.

* Consulteu la pàgina Analyse Brassens: http://www.analysebrassens.com/?page=texte&id=45&%23