Sobre “Els companys primer”


Sobre “Els companys, primer”

Esta cançó la va compondre Brassens per al film d’Yves Robert, ‘Les Copains’ (1965). Els amics d’adolescència, l’entorn de Sète, el barco com metàfora de la vida i un conjunt de referències cultes són els elements que aguanten la cançó.

1 “No era el rai de salvament de la Medusa”
A la primera estrofa Brassens fa referència a la tragèdia de la fragata ‘Medusa’, que, a començament del segle XIX, va encallar a les costes africanes. Dels 400 tripulants que van haver d’abandonar el vaixell, uns 150 van quedar atrapats a la deriva en un rai o balsa de salvament de dimensions molt reduïdes. Dels 150 nàufrags només 15 van aconseguir sobreviure. Sorprèn que Brassens utilitze un referent tan calamitós per a dir-nos que la seua barqueta era diferent d’això. Pense que el que vol dir Brassens és o bé que el seu vaixell no era tan famós com el de la tragèdia (o com el quadre de Théodore Géricault que la va immortalitzar) o bé que les peripècies que es vivien a bord de la seua barqueta no eren tan funestes (a la vista dels que les podien criticar) com les de la ‘Medusa’.

T. GÉRICAULT, El rai de la Medusa

A. Corréard, Estat del rai de la
Medusa després del seu rescat

2 “Trontolla, però no s’afona”
El mateix nivell de complexitat trobem en esta segona referència. Es tracta del lema de la ciutat de París:  Fluctuat nec mergitur (“Trontolla, però no s’afona”). El que sembla voler dir Brassens és que la seua barqueta, com la ciutat de París, també va tenir embats reals, i els va aguantar tots sense afonar-se. I això no disgustava als tafurers o jugadors d’atzar. Qui són estos ‘tafurers’? Jo pense que Brassens es pot referir als propis tripulants, que desafiaven la sort en embarcar-se, o bé als benpensants, aquells que es miraven amb recel les maniobres dels joves intrèpids i que podien apostar sobre si la barca de les seues aventures s’afonaria o no.

“Fluctuat nec mergitur”

3 “Càstor i Pòl·lux”. “Montaigne i La Boétie”
En tots dos casos són paradigmes de l’amistat perfecta i refinada. Els companys, en canvi, eres juganers i amics de la gresca. També crida l’atenció la referència a Sodoma i Gomorra, per dir-nos que els companys es mantenien allunyats de qualsevol temptació de pràctiques homosexuals.

4 “Amb l’Evangeli es feien poc”
Jo crec que en esta estrofa Brassens diu el contrari del que sembla que vol dir, perquè, a fi de comptes, els companys eren cristians sense saber-ho. Joan, Pere, Pau…, ¿no són, en realitat, apòstols de l’amistat?

5 “Ells bracejaven: «Som ací!»”
La imatge que tanca l’estrofa és, al meu entendre, de les més originals de Brassens: en situacions de perill, els gestos d’auxili dels companys (movent els braços com aspes de molí) fan pensar en el raig de llum d’un far movent-se en la foscor.

“Ells bracejaven ‘Som ací!’
com la farola del rompent”

6 “Mai pogué tancar l’aigua del mar el seu forat”
A la penúltima estrofa, he optat per respectar la literalitat de l’expressió “trou dans l’eau”, que en francés s’utilitza com metàfora de la mort. Encara que en valencià això no es diu, sí que és cert que, en el context mariner, antigament als que morien durant una travessia els llançaven al mar (per tant, deixaven un forat, que, metafòricament, podem associar al seu record).
Més difícil d’explicar és la qüestió cronològica que ens planteja l’estrofa. Els companys n’oblidaven mai l’amic desaparegut i, cent anys després, encara el trobaven a faltar. Si Brassens, des de la maduresa, parla de fets de la seua adolescència, vol dir que hi ha transcorregut una quarantena d’anys, període insuficient per encabir els “cent anys” que fa que recorden l’amic mort. Notable i bellíssima exageració.