El vell de l’hospici
El vell, nostre veí, era un home galant
que no feia cap mal, amb la barba ben blanca,
i, en córrer el rumor que li quedava poc,
anàrem a l’hospici a donar-li consol.
1
Allà vàrem anar, amb la guitarra al coll,
perquè es tornava boig només d’ sentir el toc,
excepte quan sonaven marxes militars,
que es pixava de riure en sentir els timbals!
Deixebles de Django, figures del flamenc,
dels mestres de la corda, el més bo i milloret,
per a oferir-li al vell, en prova d’afecció,
a guisa de viàtic, la darrera audició (bis)
Django Reinhardt, creador del jazz «manouche»
Django Reinhardt, «Belleville» (youtube)
Però les infermeres no ens ho van tolerar,
bandúrries i guitarres van quedar en depòsit,
i, per al pobre vell, el darrer recital
va ser un llarg popurri de salmòdies, dimoni!
Quan visquem a l’hospici
aguantant el desfici,
no volem murgues d’orgue, no!,
ni maleïdes músiques
cerimonials, litúrgiques,
però guitarres, a muntó!
però guitarres, a muntó!
2
Vam carregar també beguda de barril,
perquè sentia el vell passió cega pel vi,
i les nits de comboi, segons el cantiner,
a caure en terra ell era sempre el darrer. (bis)
Garnatxa, macabeu, boval i monestrell,
anava allà envasat el bo i millor dels ceps,
per a oferir-li al vell, en prova d’afecció,
a guisa de viàtic, l’últim trago de most. (bis)
Però les infermeres no ens ho van tolerar,
botelles i garrafes van quedar en depòsit,
i, per al pobre vell, el mal trago final
va ser un gran pitxer d’aigua beneita, dimoni!
Quan visquem a l’hospici
aguantant el desfici,
no mos doneu a beure, no!,
les aigües sulfatades,
beneites, serenades,
però bon vi, d’això a muntó! (bis)
3
Ens vam endur també les guapes del carrer,
perquè les dones, ell les festejà amb deler.
Amb una mà, molt viu, però sense faltar,
arromangava faldes per ací i per allà. (bis)
Des de Cleòpatra fins a Manon Lescaut,
del bell sexe va anar, Déu meu!, el bo i millor,
per a oferir-li al vell, en prova d’afecció,
a guisa de viàtic, la darrera erecció (bis)
Però les infermeres no ens ho van tolerar,
aquelles ben plantades van quedar en depòsit,
i, per al pobre vell, el fru-fru culminant
va ser el de les faldes d’una monja, dimoni!
Quan visquem a l’hospici
aguantant el desfici,
més filles de Maria, no!,
al dimoni amb les monges,
el que volem són dones
de les que fumen, a muntó! (bis)
L’hospici de Santa Anna, a Bicêtre (París), a principis del segle XX, escenari on Brassens sitúa la cançó («Quand nous serons ancêtres du côté de Bicêtre…):