Només cal que creues el pont


1
Només cal que creues el pont,
tot seguit, vindrà l’aventura!
Deixa’m agarrar-te en un vol,
‘nem a visitar la natura!
L’herba és tendra pel mes d’abril…
Tira els socs i jo, les avarques,
i, lleugers els dos, com cabrits,
correguem a prop d’ les campanes!
Sonen les matines, ding, dong,
en honor del nostre plaer,
no cal que se sàpia, ding, dong,
que he engreixat el vell campaner.

2
Deixa’m agarrar-te en un vol,
correguem els dos com cabretes.
Només cal que creues el pont
cap al regne de les floretes…
De les més boniques d’ací,
jo conec la teua feblesa…

I no és, per sort, el narcís
ni el cascall: és la primavera.
En veig una enmig d’unes branques,
com la teua pell, de vellut.
Ves amb compte mentres la talle:
«No he estimat ningú més que tu!»

3
Només cal que sentes els sons
primorosos de les dolçaines!
Deixa’m que et prenga sense por
les sinagües de fines randes…
He engreixat el jove cabrer
per a que ens tocara una albada.
Vine amb mi, amiga, ballem,
vine a fer alguna gambada.
El teu peu rebota per l’herba…
Si el cardot se’t clava punyent,
no patisques, amiga: espera,
te’l trauré amb les meues dents!

4
Ja no hi ha res per amagar,
podem estimar-nos tothora;
i millor si això és un pecat:
anirem a l’infern alhora.
Només cal que creues el pont,
deixa’m agarrar-te en un vol.
Només cal que creues el pont,
deixa’m agarrar-te en un vol.

Pierre-Auguste Renoir, «La Promenade»

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.